Per solucionar la maloclusió dental no n’hi ha prou amb observar si les dents estan més o menys rectes. La maloclusió apareix quan les peces superiors i inferiors no encaixen correctament en tancar la boca, i pot deure’s a la posició de les dents, a la relació entre els maxil·lars o a una combinació d’ambdós factors.
En alguns casos, l’alteració és lleu i preocupa principalment per l’aparença del somriure. En d’altres, pot dificultar la masticació, afavorir el desgast dental, complicar la higiene o provocar contactes incòmodes en mossegar. Per això, abans de parlar de bràquets, alineadors o qualsevol altre aparell, cal estudiar què està causant el problema i com afecta la funció de la boca.
La bona notícia és que hi ha diferents alternatives per corregir la mossegada tant en infants com en adults. L’elecció depèn del tipus de maloclusió, l’edat, el creixement, l’estat de les dents i les genives i els objectius de cada persona.
Què és una maloclusió i per què convé valorar-la
Una oclusió adequada permet que les dents superiors i inferiors contactin de manera equilibrada. Això ajuda a mastegar amb comoditat i a repartir les forces sense sobrecarregar determinades peces. La maloclusió altera aquest encaix: algunes dents poden contactar abans que d’altres, quedar fora de l’arcada o no arribar a tocar-se.
No totes les variacions respecte d’una mossegada ideal necessiten tractament. Hi ha alteracions petites que es mantenen estables i no produeixen conseqüències rellevants. La decisió depèn de si hi ha un problema funcional, un risc per a la salut bucodental o una preocupació estètica que la persona vol corregir.
Entre els senyals que poden justificar una valoració hi trobem:
- Dents apinyades, girades o separades.
- Dificultat per tallar o mastegar aliments.
- Desgast desigual o petites fractures dentals.
- Mossegades freqüents a les galtes o als llavis.
- Espais entre les arcades en tancar la boca.
- Mandíbula que es desplaça cap a un costat en mossegar.
Aquests senyals no permeten identificar per si sols el tractament necessari. Per exemple, dues persones amb dents apinyades poden necessitar plans diferents si una presenta manca d’espai dental i l’altra té, a més, una alteració en el creixement dels maxil·lars.
L’ortodòncia permet estudiar i corregir problemes d’alineació i mossegada mitjançant una planificació adaptada a cada cas. L’objectiu no és únicament aconseguir dents rectes, sinó buscar un encaix funcional, equilibrat i estable.
Una mossegada no es valora només pel seu aspecte: també importa com reparteix les forces, com permet mastegar i com condiciona la higiene diària.
Quins tipus de maloclusió dental són més freqüents
Parlar de maloclusió engloba situacions molt diferents. Una persona pot tenir les dents desalineades encara que els maxil·lars estiguin ben relacionats, mentre que una altra pot presentar una discrepància entre la mandíbula i el maxil·lar que condiciona tot l’encaix.
L’apinyament apareix quan no hi ha prou espai perquè les peces es col·loquin correctament. Les dents poden girar-se, superposar-se o sortir parcialment fora de l’arcada. A més de la qüestió estètica, l’apinyament pot dificultar una higiene eficaç en algunes zones.
En la sobremossegada, les dents superiors cobreixen en excés les inferiors en sentit vertical. Quan la cobertura és marcada, pot produir contactes poc favorables o desgast. No s’ha de confondre amb el sobresortit augmentat, en què els incisius superiors es troben molt avançats respecte dels inferiors.
La mossegada oberta es caracteritza per la manca de contacte entre determinades dents en tancar la boca, generalment a la zona anterior. Es pot relacionar amb el creixement, amb hàbits mantinguts durant la infància o amb una posició inadequada de la llengua, tot i que cal avaluar cada cas abans d’atribuir-li una causa.
En una mossegada creuada, una o diverses dents superiors mosseguen per dins de les inferiors. Pot afectar una zona concreta o tota una arcada. De vegades, la mandíbula es desplaça per trobar una posició en què tancar, un aspecte especialment important durant el creixement.
La mossegada creuada es pot presentar de formes diferents i el seu tractament depèn de les peces implicades i del desenvolupament dels maxil·lars.
També existeix la mossegada de classe III, en què l’arcada inferior queda avançada respecte de la superior, i la classe II, caracteritzada per una relació més endarrerida de la mandíbula o més avançada de l’arcada superior. Aquestes denominacions ajuden a classificar el problema, però no substitueixen un diagnòstic individualitzat.
Com es diagnostica una maloclusió
La pregunta adequada no és únicament quin aparell permet solucionar la maloclusió dental, sinó quin diagnòstic en justifica l’ús. Triar un tractament basant-se en fotografies o en l’experiència d’una altra persona pot portar a conclusions equivocades.
La valoració comença amb una exploració clínica. Es comprova la posició de cada dent, el contacte entre ambdues arcades, els moviments de la mandíbula i l’estat de les dents, les genives i els teixits de suport. També es revisen els antecedents dentals i possibles hàbits que puguin influir, com la respiració oral, la succió digital o una deglució alterada.
Segons el cas, l’estudi es pot completar amb:
- Fotografies de la cara i de la boca.
- Escaneig digital de les arcades dentals.
- Radiografia panoràmica per valorar dents i os.
- Telerradiografia per estudiar la relació entre maxil·lars.
- Registres de la mossegada i dels moviments mandibulars.
- Revisió periodontal abans de moure les dents.
Aquestes proves permeten diferenciar una maloclusió principalment dental d’una altra amb un component esquelètic. Aquesta distinció és important perquè moure dents i modificar el creixement maxil·lar són objectius diferents.
També cal comprovar que la boca està preparada per iniciar el tractament. Les càries actives, la inflamació de les genives o una higiene insuficient s’han de controlar primer. En adults, l’estat periodontal mereix una atenció especial, ja que les dents es desplacen sobre els teixits que les sostenen.
La informació sanitària sobre la maloclusió també assenyala que el tractament pot incloure aparells d’ortodòncia, alineadors i, en situacions concretes, procediments complementaris. La indicació final depèn de l’avaluació professional.
Tractaments per solucionar la maloclusió dental
L’ortodòncia és el tractament més habitual per corregir la posició de les dents i millorar-ne l’encaix. Tanmateix, no hi ha un únic sistema vàlid per a totes les maloclusions. L’aparell s’escull després d’establir quins moviments són necessaris i quines limitacions presenta cada alternativa.
Ortodòncia amb brackets
Els bràquets exerceixen forces controlades mitjançant arcs i altres elements auxiliars. Permeten fer moviments dentals molt variats i tractar problemes lleus, moderats o complexos. Poden ser metàl·lics o estètics, però l’eficàcia depèn més de la planificació i el seguiment que de l’aspecte exterior de l’aparell.
Durant el tractament cal tenir especial cura amb la higiene al voltant dels bràquets. També s’han de respectar les revisions, perquè s’hi comprova la resposta de les dents i s’hi ajusten les forces quan correspon.
Ortodòncia amb alineadors transparents
Els alineadors són fèrules removibles fabricades per desplaçar progressivament les dents. Es poden utilitzar en nombroses maloclusions, però no totes tenen la mateixa dificultat ni responen de la mateixa manera. En alguns casos calen elements auxiliars o una estratègia combinada.
L’ortodòncia invisible exigeix portar els alineadors durant les hores indicades i canviar-los seguint la planificació. El fet de poder-los retirar facilita la higiene i els àpats, tot i que aquesta mateixa característica requereix constància per part del pacient.
Tractaments durant el creixement
En infants, alguns problemes es poden abordar mentre els maxil·lars encara s’estan desenvolupant. L’ortodòncia interceptiva pot utilitzar expansors, aparells funcionals o altres dispositius per guiar el creixement, millorar la relació entre les arcades o crear espai per a l’erupció de les dents definitives.
Actuar aviat no vol dir col·locar un aparell davant de qualsevol irregularitat. Vol dir detectar quines alteracions es poden beneficiar del creixement disponible i quines convé observar fins a una etapa posterior. Alguns infants necessiten una sola fase i d’altres requereixen una segona correcció quan s’acaba el recanvi dental.
Procediments complementaris
Quan hi ha manca d’espai, dents retingudes, alteracions en la forma de determinades peces o discrepàncies esquelètiques importants, l’ortodòncia es pot combinar amb altres procediments. En alguns casos concrets es valoren extraccions, petites reconstruccions dentals o cirurgia ortognàtica.
La cirurgia es reserva per a maloclusions esquelètiques que no es poden corregir de manera adequada movent únicament les dents. No és l’opció habitual, i la seva indicació requereix un estudi conjunt i una explicació detallada de les fases del procés.
Què esperar del tractament i com mantenir el resultat
La durada de la correcció depèn de la complexitat dels moviments, la resposta biològica, el tipus d’aparell i la col·laboració del pacient. Donar una xifra tancada sense estudiar la boca no seria fiable. Els casos senzills poden necessitar menys temps, mentre que les maloclusions complexes requereixen una planificació més extensa.
Durant el procés es fan controls periòdics per comprovar el moviment dental, la higiene, l’estat de les genives i l’encaix de la mossegada. Amb alineadors també es revisa que les fèrules ajustin correctament; amb bràquets es controlen els arcs i els elements auxiliars.
És normal notar pressió o sensibilitat després de col·locar l’aparell o fer determinats ajustos. Sol ser una molèstia transitòria. En canvi, el dolor intens, una inflamació important o una lesió que no millora s’han de comunicar a l’equip dental per revisar què està passant.
La fase activa no s’acaba simplement quan les dents semblen rectes. Un cop assolida la posició planificada, s’utilitzen retenidors per reduir la tendència natural de les dents a moure’s. El tipus de retenció i el temps d’ús depenen de la situació inicial i de l’estabilitat aconseguida.
Corregir la mossegada és només una part del procés; conservar el resultat exigeix retenció, revisions i hàbits d’higiene constants.
Perquè el tractament avanci de manera segura, convé mantenir un raspallat acurat, netejar entre les dents, assistir a les revisions i seguir les indicacions d’ús de l’aparell. També s’ha de comunicar qualsevol trencament o pèrdua, en lloc d’esperar a la cita següent.
En definitiva, solucionar una maloclusió exigeix identificar-ne l’origen, estudiar la relació entre dents i maxil·lars i escollir el tractament que pugui oferir un resultat funcional i estable. L’edat adulta no impedeix fer ortodòncia, però sí que fa especialment important revisar abans la salut de les genives i dels teixits de suport.
Una valoració completa permet conèixer què altera la mossegada, quines opcions són adequades i quines expectatives es poden plantejar abans de començar el tractament.
L’article està llest. He aplicat la revisió final segons els documents del projecte.
