L’escàner intraoral 3D és un dispositiu que permet registrar digitalment la forma de les dents, les genives i la mossegada. En lloc de col·locar una cubeta plena de material d’impressió dins la boca, el professional desplaça un petit capçal per les superfícies dentals mentre el sistema construeix un model tridimensional en una pantalla.
Aquest procediment sol resultar especialment interessant per a qui ha tingut arcades, nàusees o sensació d’ofec amb els motlles tradicionals. També ajuda a entendre millor el punt de partida i alguns passos del tractament, ja que la informació es pot visualitzar durant la consulta.
Cal aclarir, però, que l’escàner és una eina de registre. No fa per si sol un diagnòstic, no substitueix l’exploració del dentista i tampoc no reemplaça proves com les radiografies o el CBCT quan estan indicades. La seva funció és aportar informació digital que el professional ha de revisar i interpretar dins d’una valoració completa.
Què és exactament un escàner intraoral 3D
L’escàner està format per un capçal amb sensors òptics, un sistema informàtic i un programa que processa les imatges. En recórrer la boca, capta nombroses dades de les superfícies visibles i les combina fins a formar una representació tridimensional. El resultat es coneix com a impressió digital o model digital intraoral.
Aquest model reprodueix la geometria visible de dents i teixits tous. Segons l’equip i l’ús previst, també pot registrar el color i la relació entre l’arcada superior i la inferior. D’aquesta manera, el professional pot examinar l’anatomia des de diferents angles, ampliar determinades zones i comprovar si la captura és completa.
La impressió digital es pot integrar en diferents tractaments dentals, sempre que sigui adequada per al cas. El fitxer obtingut serveix com a punt de partida per dissenyar aparells d’ortodòncia, fèrules, corones, ponts o altres pròtesis, a més de facilitar la comunicació amb el laboratori dental.
A diferència d’una fotografia convencional, el resultat no és una imatge plana. Es tracta d’un model que permet observar volums, distàncies i relacions entre les peces. Tot i així, només registra allò que el capçal pot captar, de manera que la visibilitat, la humitat, el moviment i l’accés a determinades zones influeixen en la qualitat final.
La tecnologia aporta informació precisa quan s’utilitza bé, però la decisió clínica continua depenent d’una valoració professional completa.
L’escaneig pot fer que el procés sigui més visual i comprensible. Durant la consulta és possible assenyalar zones concretes a la pantalla i explicar què s’està estudiant, sense que el pacient ho hagi d’imaginar a partir d’una descripció tècnica.
Com es fa un escaneig de la boca
El procediment sol començar amb una revisió breu i la preparació de la zona. Cal controlar la saliva i procurar que les superfícies que s’han de registrar siguin visibles. Després, el professional introdueix el capçal i el desplaça seguint una seqüència determinada per les cares externes, internes i de masticació de les dents.
Mentre el dispositiu avança, el model tridimensional apareix progressivament a la pantalla. El programa pot indicar si alguna zona no s’ha registrat correctament. En aquest cas, normalment és possible tornar només al punt incomplet, sense començar tot el procés des de zero.
L’escaneig no fa servir radiació ionitzant. Funciona mitjançant captura òptica, per la qual cosa no s’ha de confondre amb una radiografia panoràmica ni amb un CBCT. Aquestes proves mostren estructures que l’escàner no pot veure, com les arrels dentals o determinades característiques de l’os.
Tot i que cada situació és diferent, el procés sol seguir una seqüència senzilla:
- Preparació i assecat de les superfícies.
- Registre d’una de les arcades dentals.
- Captura de l’arcada contrària.
- Registre de la mossegada amb la boca tancada.
- Revisió del model i correcció de zones incompletes.
- Emmagatzematge o enviament segur del fitxer digital.
El temps necessari depèn de l’extensió del registre, de l’obertura bucal, del moviment i de la complexitat de la zona. No convé prometre una durada idèntica per a tothom, però el procediment està pensat per fer-se durant la consulta i permetre una comprovació immediata.
El pacient pot notar el contacte suau del capçal i haver de mantenir la boca oberta durant períodes breus. Si apareix cansament, sol ser possible fer una pausa. Comunicar qualsevol molèstia ajuda el professional a adaptar el ritme i mantenir un registre estable.
Avantatges davant de les impressions dentals tradicionals
La diferència principal és en la manera d’obtenir el model. En una impressió convencional s’utilitza una cubeta amb un material que endureix dins la boca. Amb l’escàner, aquesta geometria es registra òpticament i es converteix directament en un fitxer digital.
Per a moltes persones, evitar la cubeta i el material d’impressió millora l’experiència, sobretot quan hi ha un reflex nauseós marcat. Una revisió sistemàtica sobre resultats percebuts pels pacients va trobar una preferència general per l’escaneig digital i menys molèsties relacionades amb nàusees, gust desagradable o dificultat per respirar davant de les impressions convencionals en els estudis analitzats.
Un altre avantatge és la possibilitat de revisar el registre abans d’acabar. Si falta informació en una zona, es pot afegir amb una nova passada localitzada. En el sistema convencional, una deformació o un defecte del motlle pot obligar a repetir la impressió completa.
El fitxer també es pot enviar digitalment al laboratori, cosa que evita transportar un motlle físic i facilita un flux de treball més directe. A més, es pot conservar com a referència per fer comparacions posteriors, sempre dins dels protocols clínics i de protecció de dades corresponents.
Això no vol dir que la impressió convencional hagi deixat de ser útil. La tècnica més adequada depèn del tractament, de l’extensió del treball, de la posició dels marges, de l’estat dels teixits i d’altres factors clínics. Hi ha situacions en què el professional pot preferir una impressió tradicional o combinar diferents registres.
Per tant, l’avantatge real no consisteix a substituir automàticament un mètode per un altre, sinó a triar el sistema que permeti obtenir informació fiable i útil per a aquell tractament concret.
Per a quins tractaments es pot utilitzar
El model digital té aplicacions en diferents àrees de l’odontologia. La seva funció canvia segons l’objectiu: de vegades s’utilitza per estudiar la posició dental; d’altres, per dissenyar una restauració o fabricar un dispositiu adaptat a la boca.
En ortodòncia invisible, per exemple, l’escaneig permet crear un model sobre el qual s’estudien els moviments dentals i es dissenyen els alineadors. També es pot fer servir per registrar la situació inicial i comparar l’evolució en determinats controls.
La planificació amb alineadors s’entén millor quan se’n coneixen tant les possibilitats com els límits i els compromisos que requereix durant el tractament.
En pròtesi dental, la impressió digital es pot utilitzar per dissenyar corones, ponts i altres restauracions. Per a això cal registrar amb claredat la preparació dental, les dents veïnes i la mossegada. Quan un marge queda ocult per la geniva, la saliva o el sagnat, pot ser necessari condicionar la zona abans d’escanejar o recórrer a una altra tècnica.
També pot formar part de la planificació d’implants dentals. En aquests casos, el fitxer intraoral es pot combinar amb altres proves per relacionar la superfície de dents i genives amb la informació de l’os. L’escàner no mostra per si sol l’anatomia òssia ni substitueix l’estudi radiològic indicat.
Altres aplicacions habituals inclouen el disseny de fèrules per al bruxisme, retenidors, aparells infantils i alguns treballs d’estètica dental. En tots ells, el fitxer ha de respondre a una finalitat clínica concreta; obtenir una imatge cridanera de la boca no és l’objectiu principal.
Què pot veure el pacient a la pantalla
La visualització immediata és una de les característiques més atractives de l’escàner intraoral 3D. El pacient pot observar una representació ampliada de les seves dents i entendre millor determinats aspectes que a simple vista són difícils de distingir.
El model pot ajudar a explicar la posició de les peces, l’apiñament, la forma de les arcades, el desgast visible o els espais existents. També permet mostrar quines zones s’han registrat i com es relacionen totes dues arcades en tancar la boca.
En alguns tractaments, el programari pot fer simulacions o propostes visuals. Tanmateix, una simulació no equival a un resultat garantit. El moviment biològic de les dents, la resposta dels teixits, la mossegada, els materials triats i el seguiment poden influir en el resultat real.
Per això convé utilitzar la pantalla com una eina de comunicació. Ajuda a comparar opcions i a comprendre el pla, però qualsevol previsió s’ha d’explicar amb les seves condicions i limitacions. La claredat és més útil que una imatge espectacular sense context clínic.
Limitacions que també convé conèixer
Cap tecnologia no funciona de manera aïllada ni ofereix la mateixa utilitat en tots els casos. La precisió del registre depèn de l’equip, del manteniment, del protocol utilitzat i de l’experiència de qui fa l’escaneig.
La humitat, el moviment de la llengua, una obertura bucal limitada o l’accés difícil a les peces posteriors poden complicar la captura. També és més exigent registrar marges profunds sota la geniva o zones amb sagnat, perquè el sensor necessita una superfície visible.
En rehabilitacions extenses o en determinades situacions amb implants, l’odontòleg ha de valorar si la impressió digital aporta la precisió necessària o si convé complementar-la. L’elecció s’ha de basar en les necessitats del cas, no simplement en el fet que una tecnologia sigui més recent.
Un bon registre digital no consisteix només a passar el capçal per la boca; requereix controlar la zona, revisar el model i detectar possibles errors abans d’avançar.
La informació obtinguda tampoc no reemplaça l’entrevista clínica, l’exploració, les fotografies ni les proves radiològiques necessàries. Cada eina respon a una pregunta diferent: l’escàner reprodueix superfícies visibles; una radiografia permet estudiar estructures internes que no apareixen en aquest model.
La principal precaució per al pacient és senzilla: interpretar la imatge amb el professional i preguntar per a què s’utilitzarà. Saber què mostra, què no mostra i com influeix en el pla permet prendre decisions amb expectatives més realistes.
Escàner intraoral 3D per a una planificació més clara
L’escàner intraoral 3D ha canviat la manera de registrar la boca i de compartir aquesta informació entre pacient, clínica i laboratori. Pot fer més còmoda la presa d’impressions, permet revisar el model al moment i facilita diferents fluxos de treball digitals.
El seu valor, però, no rau únicament a generar una imatge tridimensional. El que és rellevant és com s’utilitza aquesta informació per estudiar el cas, comprovar la qualitat del registre, triar el tractament i explicar amb claredat els passos següents.
Abans de fer-lo servir, s’ha de definir què cal registrar i per a què. Després de l’escaneig, el professional revisa si el model és suficient o si calen fotografies, radiografies o altres proves. D’aquesta manera, la tecnologia s’integra en una valoració ordenada i no es converteix en una finalitat per si mateixa.
A Junyent Estudi Dental utilitzem eines digitals quan aporten informació útil per planificar i explicar el tractament. Si teniu dubtes sobre les impressions tradicionals, començareu una ortodòncia o necessiteu una pròtesi, una valoració permetrà determinar si l’escaneig està indicat en la vostra situació.
Conèixer el procés abans de començar ajuda a anar a la consulta amb menys dubtes i a comprendre quina informació aporta cada prova al vostre tractament.
